Un escriptor a l’Escola Avant: entrevista a David F. Sifres

David Fernández Sifres és l’escriptor que fa bategar les aventures de l’equip Nautilus. Inspirat en les històries clàssiques, al seu cap naixen els misteris que han de resoldre els protagonistes de l’Escola Avant. David ha rebut, entre d’altres, el XXIII Premi Ala Delta i l’XI Premi Alandar, a més de ser l’autor de sèries tan divertides com «Que venen…!». En aquesta entrevista ens confessa alguns secrets propis de la professió literària i ens explica què hi ha darrere del teló de la col·lecció Avant.  

 

Quan vas saber que volies dedicar-te a escriure?

Això exactament no ho sé, però sí recorde escriure molt des de menut. Si a l’escola ens manaven fer una redacció d’un foli, jo n’escrivia tres, però no perquè m’ho proposara, sinó perquè començava, m’hi embolicava i tirava cap a davant. En un foli no em cabia tot el que volia contar. Després vaig adonar-me que el que realment m’agradava era inventar històries, i escriure-les era el mitjà més barat i perdurable per a explicar-les als altres.

 

Com és la teua rutina de treball d’escriptor?

No en tinc cap. Tinc un altre treball i tres fills menuts, per la qual cosa escric quan puc. Intente fer-ho quan tota la família està ja al llit, però la majoria dels dies tinc molta son. El que sí és cert és que, en general, les històries les escric primerament al meu cap i, quan les tinc completes, comence a picar-les. Sempre dic que pensar també és escriure.

 

Què pensen la teua família i amics sobre el fet de triar aquesta professió?

Com et deia, tinc un altre treball principal i allò d’escriure ho veuen més com l’activitat a la qual dedique el meu temps lliure. En qualsevol cas, si convius amb un escriptor t’adones que la idea romàntica de l’escriptor al qual li ve la inspiració i escriu no és certa. Escriure suposa un esforç, treballar molt les idees i les paraules, els enfocaments, el to, el ritme… Moltes qüestions més tècniques que s’allunyen d’aquesta imatge idíl·lica. A més, en el meu cas i en nombroses ocasions, em resulta desesperant perquè em costa estar totalment conforme amb el que escric. En aquest sentit, molta gent enveja el resultat, però pocs el camí.

 

Què és el més gratificant d’haver donat vida a les històries de l’Escola Avant? En què t’has inspirat per a crear les seues aventures?

Les dues preguntes tenen molt a veure. Dels meus llibres d’infància, els que recorde amb més afecte i els que probablement més em van marcar van ser els de la col·lecció El club dels Cinc, d’Enid Blyton. M’encantava que els protagonistes pogueren viure aventures pel seu compte, aquesta independència, la naturalesa, les acampades, els berenars al voltant d’un foc, els misteris i aquells menjars pantagruèlics amb plats que no havies escoltat mai però que et feien la boca aigua. Llegint aquells llibres qui no va voler beure cervesa de gingebre, menjar pastís de carn o dormir en un llit de bruc sota les estreles entre les ruïnes d’un castell? 

Amb l’Escola Avant vaig tenir l’oportunitat de fer el meu particular homenatge a aquesta col·lecció, i per això els protagonistes acampen, són independents, resolen els misteris amb la participació de tots i totes i es donen uns homenatges gastronòmics de por.

 

Tens algun personatge favorit o amb el qual gaudeixes escrivint? Quin?

Per a mi no hi havia discussió en el fet que Zinca havia de ser la líder del grup, la persona en què tots i totes confien i la que té la clarividència necessària per a organitzar mentalment tot el que tenen entre mans. M’agrada molt el seu personatge, la seguretat que aporta a tothom, la sensació dels altres que si està ella tot va bé. D’altra banda, Oto em fa gràcia pel contrari, per ser completament insegur, per posar-se nerviós, per parlar més del compte, per ser bona gent encara que a vegades s’embolique… En les visites a escoles em pregunten sempre pel personatge amb què m’identifique, i Oto és la resposta.

 

Sabem que tens més títols a Ta-tum. Quins avantatges té el fet que els teus llibres estiguen impresos i també en digital?

Ampliar els canals pels quals pot arribar la història a la seua destinació augmenta les possibilitats que algú la conega, naturalment. En general, pense que els qui em lligen a Ta-tum probablement no m’haurien llegit en paper, i la facilitat d’accés a altres títols permet que, si els ha agradat un dels meus llibres, puguen llegir-ne un altre al moment.

 

Ara, la veritat: com de fàcil i difícil és treballar amb Albertoyos, il·lustrador de la col·lecció Avant?

Alberto es va entusiasmar des del principi amb aquest projecte i això és contagiós. Treballem molt bé junts i, fins i tot, ens hem anat retroalimentant. Per exemple, en Les inaudites aparicions de l’illa de Nolan, el segon títol de la col·lecció, apareixen unes gavines mecàniques perquè Alberto em va dir que li abellia dibuixar una cosa així. Per això vaig buscar la manera d’introduir una escena amb elles. És més: se suposa que Alberto i jo no ens coneixíem i que treballaríem per separat, almenys d’inici. No teníem els nostres contactes, però Alberto em va buscar per les xarxes i ens vam posar a treballar en comunicació constant. Crec que això va ser molt bo. De fet, vam decidir deixar algunes pistes d’aquest contacte una miqueta «secret», i en algunes il·lustracions està, oculta, la marca que ell va inventar per a nosaltres: Siphres & Holes. Algú s’anima a buscar-la?  

 

Després de la sèrie de l’Escola Avant: quin dels teus llibres ens recomanaries?

Per a dotze anys o més recomanaria El far de la dona absent (Edelvives Comunitat Valenciana), que va ser Premi Alandar. És el llibre que més m’ha costat escriure, però m’hi vaig quedar molt satisfet. Deu anys després segueix present en multitud d’escoles. Per a lectors i lectores a partir de huit, potser Un intruso en mi cuaderno (Edelvives). Va ser Premi Ala Delta i és un llibre que vaig escriure des del cor, l’únic que he escrit sense un guió previ. És un llibre transparent en aquest sentit i crec que per això arriba tant. Porta unes catorze o quinze reimpressions.

Però si busqueu un poc més d’humor per a aquesta mateixa edat, qualsevol dels «Que venen!»: Que venen els marcians! (Edelvives Comunitat Valenciana), Que ve el diluvi! (Baula) o Que venen els fantasmes! (Baula).

Una de les últimes incorporacions a la biblioteca de Ta-tum és Cómo ríen las sirenas (Edelvives).

 

EN POQUES PARAULES

 

A una illa deserta t’emportaries…
Si fora allí voluntàriament, a la meua dona i als meus tres fills. Si apareguera allí com un nàufrag, un mòbil amb cobertura i posicionament GPS, ai! 

Si fores un persontatge de ficció series…
Ara mateix, el cavall Spirit, que tinc els meus fills obsessionats. 

Un superpoder que trobes a faltar…
Organitzar-me per a tenir un poc de temps lliure. 

Quin llibre descansa ara damunt de la teua tauleta?
Sálvora, diario de un farero, les memòries de Julio Vilches en aquell lloc.

 La teua paraula favorita…
Per a escoltar-la: papà.

 

Moltes gràcies, David!