Un escriptor a l’Escola Avant: entrevista a David F. Sifres

En David Fernández Sifres és l’autor que fa bategar les aventures de l’equip Nautilus. Inspirat en les històries clàssiques, al seu cap hi neixen els misteris que han de resoldre els protagonistes de l’Escola Avant. En David ha rebut, entre altres, el XXIII Premi Ala Delta i l’XI Premio Alandar, a més de ser l’autor de sèries tan divertides com «Que venen…!». En aquesta entrevista ens confessa alguns secrets propis de la seva professió literària i ens explica què hi ha rere el teló de la col·lecció Avant.

 

Quan vas saber que volies dedicar-te a escriure?

Això exactament no ho sé, però sí que em recordo escrivint molt des de petit. Si al col·legi ens feien fer una redacció d’un foli, jo n’escrivia tres, però no perquè m’ho proposés, sinó perquè començava, m’embolicava i tirava endavant. En un foli no m’hi cabia tot el que volia explicar. Després em vaig adonar que el que relament m’agradava era inventar històries, i escriure-les era el mitjà més barat i perdurable per explicar-les als altres

 

Com és la teva rutina de feina d’escriptor?

No en tinc cap. Tinc una altra feina i tres fills petits, amb la qual cosa escric quan bonament puc. Intento fer-ho quan tota la família ja és al llit, però la major part de dies caic de son. El que sí que és cert és que, en general, les històries les escric primer al meu cap i, quan les tinc completes, començo a teclejar-les. Sempre dic que pensar també és escriure.

 

Què pensen la teva família i amics sobre triar aquesta professió?

Com et deia, tinc una altra feina principal i això d’escriure ho veuen més com l’activitat a la qual em dedico al meu temps lliure. En qualsevol cas, si convius amb un escriptor t’adones que la idea romàntica de l’escriptor al qual li ve la inspiració i escriu no és certa. Escriure suposa un esforç, treballar molt les idees i les paraules, els enfocaments, el to, el ritme… Moltes qüestions més tècniques que s’allunyen d’aquesta idíl·lica imatge. A més, en el meu cas i en nombroses ocasions, em resulta desesperant perquè em costa estar totalment conforme amb el que teclejo. En aquest sentit, molta gent enveja el resultat, però pocs el camí.

 

Què és el més gratificant d’haver donat vida a les històries de l’Escola Avant? En què t’has inspirat per crear les seves aventures?

Les dues preguntes tenen molt a veure. Dels meus llibres de la infantesa, els que recordo amb més estimació i els que probablement més em van marcar van ser els de la col·lecció d’El club dels Cinc, d’Enid Blyton. M’encantava que els protagonistes poguessin viure aventures pel seu compte, aquesta independència, la natura, les acampades, els berenars al voltant del foc, els misteris i aquests menjars pantagruèlics amb plats que no havies sentit mai però que et feien la boca aigua. Llegint aquests llibres, qui no va voler beure cervesa de gingebre, menjar pastís de carn o dormir en un llit de bruc a sota les estrelles entre les ruïnes d’un castell?

Amb l’Escola Avant vaig tenir l’oportunitat de fer el meu particular homenatge a aquesta col·lecció, i per això els protagonistes acampen, són independents, resolen els misteris amb la participació de tots i es fan uns grans homenatges gastronòmics.

 

Tens algun personatge preferit o sobre el qual gaudeixis escrivint? Quin?

Per a mi no hi havia discussió que la Zinca havia de ser la líder del grup, la persona en la qual tots confien i la que té la clarividència necessària per organitzar mentalment tot el que tenen entre mans. M’agrada molt el seu personatge, aquesta seguretat que els aporta a tots, aquests sensació dels altres que si hi és ella tot va bé. Per altra banda, l’Oto em fa gràcia per allò contrari, per ser absolutament insegur, per posar-se nerviós, per parlar més del compte, per ser bona gent encara que de vegades la faci grossa… A les visites als col·legis em pregunten sempre pel personatge amb el qual m’identifico, i l’Oto és la resposta.

 

Sabem que tens més títols a Ta-tum, quin avantatge té que els teus llibres estiguin impresos i també en digital?

Ampliar els canals pels quals pot arribar la història al seu destí augmenta les possibilitats que algú la conegui, és clar. En general, penso que els que em llegeixen a Ta-tum probablement no em deuen haver llegit en paper, i la facilitat d’accés a altres títols permet que, si els ha agradat un dels meus llibres, puguin llegir-ne un altre al moment.

 

Ara, la veritat: com de fàcil i difícil és treballar amb l’Albertoyos, il·lustrador de la col·lecció Avant?

L’Alberto es va entusiasmar des del principi amb aquest projecte i això és contagiós. Treballem molt bé junts i, fins i tot, ens hem anat retroalimentant. Per exemple, a Les inaudites aparicions de l’illa de Nolan, el segon títol de la col·lecció, hi apareixen unes gavines mecàniques perquè l’Alberto em va dir que li venia de gust dibuixar una cosa així. Per això, vaig buscar la forma de posar una escena amb elles. És més: se suposa que l’Alberto i jo no ens coneixíem i que havíem de treballar per separat, almenys d’inici. No teníem els nostres contactes, però l’Alberto em va buscar per la xarxa i ens vam posar a treballar en comunicació constant. Crec que això va ser molt bo. De fet, vam decidir deixar algunes pistes d’aquest contacte una mica «secret», i en algunes il·lustracions hi ha, oculta, la marca que ell va inventar per a nosaltres: Siphres & Holes. Algú s’anima a buscar-la?

 

Després de la sèrie de l’Escola Avant: quin dels teus llibres ens recomanaries?

Per a dotze anys o més recomanaria El far de la dona absent, que va ser Premio Alandar. És el llibre que més m’ha costat d’escriure, però en vaig quedar molt satisfet. Deu anys després segueix present a multitud de col·les. Per a lectors a partir de vuit, potser Un intruso en mi cuaderno. Va ser Premi Ala Delta i és un llibre que vaig escriure des del cor, l’únic que he escrit sense un guió previ. És un llibre transparent en aquest sentit i crec que per això arriba tant. Porta unes catorze o quinze reimpressions.

Però si busqueu una cosa més d’humor per a aquesta mateixa edat, qualsevol dels «Que venen!»: Que venen els marcians!, Que ve el diluvi! o Que venen els fantasmes! 

Una de les últimes incorporacions a la biblioteca de Ta-tum és Cómo ríen las sirenas. 

Tots aquests títols estan disponibles en castellà, alguns en català, i altres s’han traduït també a altres llengües.

 

EN POQUES PARAULES 

A una illa deserta t’emportaries…
Si hi anés voluntàriament, la meva dona i els meus tres fills. Si aparegués allà com un nàufrag, un mòbil amb cobertura i posicionament GPS, ai! 

Si fossis un personatge de ficció series…
Ara mateix, el cavall Spirit, que tinc els meus fills obsessionats. 

Un superpoder que trobis a faltar…
Organitzar-me per tenir una mica de temps lliure. 

Quin llibre descansa ara a sobre de la teva tauleta de nit?
Sálvora, diario de un farero, les memòries de Julio Vilches en aquell lloc. 

La teva paraula preferida…
Per sentir-la: papa.

 

Moltes gràcies, David!