Conversant amb Inés Garland, Premio Alandar 2022

Inés Garland no tria un tema en concret per a començar a crear una història, sinó que veu una imatge al seu cap i, com si fora la punta d’un fil, comença a estirar i estirar-lo sense interposar-se als personatges que hi ha a l’interior, que la van guiant per una apassionant història. Així va nàixer el primer capítol de De la boca de un león, la novel·la que ha obtingut el Premio Alandar 2022. La seua autora relata en aquesta entrevista el procés de creació d’aquesta novel·la juvenil i ens explica com pot el professorat treballar amb ella els temes pilars en l’adolescència. Ja està disponible en la Biblioteca Ta-tum!

 

El teu últim treball, De la boca de un león, ha sigut guardonat amb el Premio Alandar 2022. Com has rebut la notícia d’aquest premi i què suposa aquest reconeixement per a tu i per a l’obra?

Em va alegrar moltíssim! Crec que De la boca de un león és una novel·la que es fica en temes que a vegades triem callar, com si fora millor el silenci. Escriure-la va ser a voltes molt dolorós i en el procés vaig fer el camí que fa Tadeo per a eixir de la foscor. M’emociona que això haja tocat els lectors del premi i que tinga l’oportunitat de tocar més lectors.

 

En la novel·la tractes tots els temes que són pilars en l’adolescència: el creixement, la maduresa, la recerca de la identitat… i el primer amor. Com va sorgir la idea de parlar d’això?

No pense mai en els temes. Trobe la punta d’un fil, que en aquest cas va ser la imatge del primer capítol: un germà major que obliga el seu germà menor a sostindre enciclopèdies molt pesades amb els braços oberts en creu i les palmes cap amunt, i no li permet que els abaixe, a pesar del cansament i el dolor dels músculs.

Aquella va ser la punta del fil i vaig començar a estirar-lo. Quan vaig arribar al final del capítol sabia que el maltractament era quotidià i que els pares no feien res, no s’assabentaven o miraven cap a un altre costat. A partir d’aquesta punta van anar apareixent els altres germans, el silenci en aquella casa, el pare autoritari i tota la resta de la novel·la.

Són els meus personatges els que porten els temes. Si estic en el cap i en la vida d’un adolescent, els temes de l’adolescència —alguns dels quals, com la violència, el maltractament i el sotmetiment o la llibertat, no són només de l’adolescència— apareixen perquè mentre escric soc aquest adolescent.

 

El jurat ha valorat que en aquesta obra hages «construït una gran història a partir de conflictes domèstics per a establir un patró de desactivació de la violència». A partir de què sorgeix aquesta idea?

La novel·la té una mescla d’escenes que he viscut, que he presenciat com a testimoni, que m’han contat, que he llegit, que he vist en pel·lícules i que he imaginat, com tot el que escric. La imaginació, al cap i a la fi, és aquesta mescla de memòria i invenció. Tinc un gran arxiu invisible ple de calaixos amb imatges i situacions i, quan escric, els calaixos s’obrin i bolquen aquests records a mesura que el relat els necessita. L’única cosa que jo he de fer és no molestar, no tindre tantes idees prèvies, deixar treballar tranquil·lament aquesta part de mi que sap millor el que es necessita.

 

En 2016 vas obtindre el Premio Ala Delta per la teua obra Lilo, en la qual ja vas utilitzar una novel·la d’intriga per a parlar de l’assetjament escolar i el perill de les xarxes socials. Creus que les novel·les són un bon mitjà per a parlar de temes tan importants als adolescents?

Com comentava, no tracte de parlar de res en particular quan escric; només vull contar la història que apareix. Els temes es desprenen de la història, però no tinc mai un pla previ. El que passa és que hi ha temes que sobrevolen el moment en el qual em pose a escriure, assumptes emocionals que en el més profund no canvien tant en el temps. I això fa que sorgisquen temes que poden ser importants per als xics, perquè són les coses que els estan passant.

El que faig és mirar-ho. Perquè m’interessen, perquè m’interessa mirar el que nosaltres els proposem als xics i el que ells ens proposen a nosaltres. Ens costa molt eixir de la idea d’«això és així perquè sempre ha sigut així, sempre s’ha fet així». Pensem alternatives!

 

En De la boca de un león, t’introdueixes en la pell de Tadeo, un jove que viu a l’Argentina i que té problemes familiars. Com ha sigut ficar-te en la pell d’un adolescent?

Crec que tinc bona traça a l’hora de ficar-me en la pell d’un adolescent! En part, perquè recorde molt bé aquells anys que van ser difícils per a mi i, en part, perquè sent que dins de mi convisc amb la que vaig ser de menuda, d’adolescent i de jove.

Les porte dins totes! A més dels personatges interns que exercisc segons l’ocasió o que, més ben dit, decideixen prendre el comandament quan els dona la gana. Perquè, parafrasejant el poeta Walt Whitman, «qui no porta dins una multitud contradictòria?». En aquesta multitud també tinc velles i vells i fins i tot animals… Però això ja és una altra història!

 

Com és el teu procés d’escriptura? Conta’ns alguna anècdota que t’haja passat mentre donaves forma a aquest llibre.

En algun moment em va ballar pel cap que el pare de Vera, la xica que li agrada a Tadeo, fora falconer i tinguera un falcó. La falconeria, la caça amb ocells de presa, és un esport molt antic i no sabia molt del tema així que vaig llegir El peregrino, un llibre que apareix en la bibliografia, i vaig mirar molts vídeos de Pareja Obregón, un falconer espanyol.

Fins i tot vaig entrevistar  un falconer argentí. Estàvem enmig de la pandèmia, així que vam parlar per telèfon, però sentia els crits dels seus esparvers (ell cria esparvers!).

A més, en una conífera molt alta i frondosa que es diu araucària i que té la meua veïna al jardí, hi ha una parella de falcons. M’encanta sentir-los i veure com arriben a poqueta nit al niu. Vaig aprendre a parar atenció als ocells. Una cosa que m’agrada d’escriure és trobar mons dins del món i explicar-los als lectors. I aquest em va apassionar!

 

Què t’agradaria que els joves lectors s’emportaren d’aquest llibre quan hagen arribat a l’última pàgina?

M’agradaria que senten que han gaudit del viatge i que els haja valgut la pena; que s’atrevisquen a obrir la porta a les emocions que la vida proposa. La porta que deixa entrar al cor les coses roïnes és la mateixa que deixa entrar les bones. Quan la tanquem per a no patir, o perquè ens neguen el que passa, també la tanquem a la intensitat de les experiències felices. M’agradaria que senten que es pot.

 

Per què recomanaries al professorat que trie aquest llibre per als seus estudiants?

Tinc l’esperança que el llibre òbriga la possibilitat de conversar sobre coses de les quals no és fàcil parlar. Un professor que pot escoltar els seus alumnes i parlar-los del que altres persones no els volen parlar és algú a qui guardem en el cor tota la vida. Tots hem tingut algun professor o professora així i ho sabem.

També crec que el llibre té suspens i fa vindre ganes de saber què passarà. És un bon llibre per a llegir fragments en veu alta. Les persones que l’han llegit em diuen que no el podien deixar. Això és sempre un fet a favor d’un llibre per a joves.

 

Un avançament que pugues donar als lectors: Per què vas triar aquest títol per al llibre?

El vaig triar per aquestes línies del llibre de Christopher Marlowe (1564-1593):

«Soc la Ira. No tinc pare ni mare: vaig saltar de la boca d’un lleó
quan tenia a penes mitja hora de vida, i des de llavors vaig
d’un costat a l’altre del món, amb aquest estoig d’espases,
ferint-me a mi mateix quan no tinc ningú amb qui
barallar-me…»  

Em vaig reconéixer en aquestes paraules, em va encantar la imatge de la ira naixent de la boca d’un lleó. Em va recordar la carta del tarot de La Força. Crec que és cert que la ira va per la vida amb l’estoig d’espases i fa que ens fem mal a nosaltres mateixos quan no podem danyar els altres. Crec que les persones es divideixen a vegades entre les que trien danyar els altres i les que prefereixen fer-se mal a si mateixes abans que als altres, però la cosa és reconéixer la ira i veure què en fem.

 

En poques paraules

Si no hagueres sigut guionista, editora i ara escriptora, què t’hauria agradat ser?

Música. Cantant. Pintora. Actriu. I en aquesta multitud que m’habita, també mestra rural, doctora, sanadora… Tantes coses!

Com definiries el teu treball com a escriptora en una sola paraula?

Entrega.

A més de De la boca de un león, quin altre llibre recomanaries al teu públic adolescent?

Em venen al capdavant diversos títols: Les mil i una nits; les historietes de Calvin & Hobbes; Bestiario, de Julio Cortázar; Vera historia de Indias, d’Oski; i també Breu història del món, d’Ernst Gombrich.

Moltes gràcies per aquesta entrevista!