Conversa amb Inés Garland, Premi Alandar 2022

Inés Garland no tria un tema en concret per començar a crear una història, sinó que veu una imatge al seu cap i, com si fos la punta d’un fil, comença a estirar d’ella sense interposar-se als personatges que hi ha al seu interior, que la van guiant per una apassionant història. Així va néixer el primer capítol de De la boca de un león, la novel·la que ha obtingut el Premi Alandar 2022. La seva autora relata en aquesta entrevista el procés de creació d’aquesta novel·la juvenil i ens explica com els docents podeu treballar amb ella els temes principals de l’adolescència. Ja està disponible a la Biblioteca Ta-tum!!

 

El teu darrer treball, De la boca de un león, ha estat guardonat amb el Premi Alandar 2022. Com has rebut la notícia d’aquest premi i què suposa aquest reconeixement per a tu i per a l’obra? 

Em vaig alegrar moltíssim! Crec que De la boca de un león és una novel·la que tracta temes que de vegades triem callar, com si fos millor el silenci. Escriure-la va ser, per moments, molt dolorós i en el procés vaig fer el camí que fa en Tadeo per sortir de la foscor. M’emociona que això hagi tocat als lectors del premi i que tingui l’oportunitat de tocar a més lectors. 

 

A la novel·la abordes tots els temes que són fonamentals en l’adolescència: el creixement, la maduresa, la cerca de la identitat… i el primer amor. Com va sorgir la idea de parlar d’això?

Mai penso en els temes. Trobo la punta d’un fil, que en aquest cas va ser la imatge del primer capítol: un germà gran que obliga el seu germà petit a sostenir enciclopèdies pesadísimas, amb els braços oberts en creu i les palmes cap amunt, i no deixa que les baixi malgrat el cansament i la cremor dels músculs.

Aquesta va ser la punta del fil i vaig començar a estirar. Quan vaig arribar al final del capítol sabia que el maltractament era quotidià i que els pares no feien res, no s’assabentaven o miraven cap a un altre costat. A partir d’aquesta punta van anar apareixent els altres germans, el silenci en aquesta casa, el pare autoritari i la resta de la novel·la.

Són els meus personatges els que porten els temes. Si sóc al cap i a la vida d’un adolescent, els temes de l’adolescència —alguns d’ells, com la violència, el maltractament i el sotmetiment o la llibertat, no són només de l’adolescència— apareixen perquè mentre escric soc aquest adolescent.

 

El jurat ha valorat que en aquesta obra hagis «aixecat una gran història a partir de conflictes domèstics per establir un patró de desactivació de la violència». Com sorgeix aquesta idea? 

La novel·la té una barreja d’escenes que vaig viure, que vaig presenciar com a testimoni, que em van explicar, que vaig llegir, que vaig veure en pel·lícules i que vaig imaginar, com tot el que escric. La imaginació, al cap i a la fi, és aquesta mescla de memòria i invenció. Tinc un gran arxiu invisible ple de calaixos amb imatges i situacions i, quan escric, els calaixos s’obren i bolquen aquests records a mesura que el relat els necessita. L’única cosa que jo haig de fer és no molestar, no tenir tantes idees prèvies, deixar treballar tranquil·la a aquesta part de mi que sap millor el que és necesari.

 

L’any 2016 vas obtenir el premi Ala Delta per la teva obra Lilo, on ja vas utilitzar una novel·la d’intriga per parlar de l’assetjament escolar i el perill de les xarxes socials. Creus que les novel·les són un bon mitjà per parlar als adolescents de temes tan importants?

Com comentava, no tracto de parlar de res en particular quan escric; només vull contar la història que apareix. Els temes es desprenen de la història, però mai tinc un pla previ. El que passa és que hi ha temes que sobrevolen el moment en el qual em poso a escriure, assumptes emocionals que en el més profund no canvien tant en el temps. I això fa que sorgeixin temes que poden ser importants per als nois, perquè són les coses que els estan passant.

El que faig és mirar-los. Perquè m’interessen. M’interessa mirar el que nosaltres els proposem als joves i el que ells ens proposen a nosaltres. Ens costa molt sortir de la idea de «això és així perquè sempre va anar així, sempre es va fer així». Pensem alternatives!

 

A De la boca de un león et fiques en la pell d’en Tadeo, un jove que viu a l’Argentina i que té problemes familiars. Com ha estat ficar-se en la pell d’un adolescent? 

Crec que se’m dona bé ficar-me en la pell d’un adolescent! En part, perquè recordo molt bé aquells anys que van ser difícils per a mi i, en part, perquè sento que dins meu convisc amb la que vaig ser de nena, d’adolescent i de jove. Les porto dins a totes! A més dels personatges interns que faig servir segons l’ocasió o que, més ben dit, decideixen prendre el comandament quan ells volen. Perquè, parafrasejant el poeta Walt Whitman, «qui no porta dins una multitud contradictòria?». En aquesta multitud també tinc velles i vells i fins i tot animals… Però això ja és una altra història!

 

Com és el teu procés d’escriptura? Explica’ns alguna anècdota que t’hagi passat mentre donaves forma a aquest llibre.

En algun moment se’m va creuar pel cap que el pare de la Vera, la noia que li agrada a en Tadeo, fos falconera i tingués un falcó. La falconeria, la caça amb ocells de presa, és un esport molt antic i no sabia molt del tema, així que vaig llegir El peregrino, un llibre que apareix en la bibliografia, i vaig mirar molts vídeos de Pareja Obregón, un falconer espanyol. 

Fins i tot, vaig entrevistar un falconer argentí. Estàvem enmig de la pandèmia, així que parlàvem per telèfon, però sentia els crits dels seus esparvers (ell cria esparvers!).

A més, en una conífera molt alta i frondosa que es diu araucària i que es troba al jardí de la meva veïna, hi ha una parella de falcons. M’encanta escoltar-los i veure com arriben al capvespre al seu niu. Vaig aprendre a parar esment als ocells. Una cosa que m’agrada d’escriure és trobar mons dins del món i explicar-los-hi als lectors. I aquest em va apassionar! 

 

Què t’agradaria que els joves lectors s’emportin d’aquest llibre una vegada que llegeixin l’última pàgina?

M’agradaria que sentin que han gaudit del viatge i que els hagi valgut la pena; que s’atreveixin a obrir la porta a les emocions que la vida proposa. La porta que deixa entrar al cor les coses dolentes és la mateixa que deixa entrar les bones. Quan la tanquem per no sofrir, també la tanquem a la intensitat de les experiències felices. M’agradaria que sentin que sí que es pot.

 

Per què recomanaries als docents que triïn aquest llibre per als seus alumnes?

Tinc l’esperança que el llibre obri la possibilitat de conversar sobre coses que no són fàcils de parlar. Un professor que pot escoltar els seus alumnes i parlar-los del que altres persones no els volen parlar és algú a qui guardem en el cor tota la vida. Tots hem tingut algun professor o professora així i ho sabem.

També crec que el llibre té suspens i fan venir ganes de saber el que passarà. És un bon llibre per llegir fragments en veu alta. Les persones que ho van llegir em diuen que no ho podien deixar. Això és sempre una cosa a favor d’un llibre per a joves.

 

Un avançament que puguis donar als lectors: Per què vas triar aquest títol per al llibre?

Vaig triar aquest títol per aquestes línies d’un llibre de Christopher Marlowe (1564-1593): 

«Soc la Ira. No tinc pare ni mare: vaig brollar de la boca d’un lleó
quan tenia a penes mitja hora de vida, i des de llavors vaig
d’un costat a un altre del món, amb aquest estoig d’espases,
ferint-me a mi mateix quan no tinc ningú amb qui
barallar-me…»

Em vaig reconèixer en aquestes paraules, em va encantar la imatge de la ira naixent de la boca d’un lleó. Em va recordar la carta del tarot de La Força. Crec que és cert que la ira va per la vida amb l’estoig d’espases i fa que ens danyem a nosaltres mateixos quan no podem danyar uns altres. Crec que les persones es divideixen a vegades entre els que trien danyar uns altres i els que prefereixen danyar-se a si mateixos per no fer-ho als altres, però que el tema és reconèixer la ira i veure què fem amb ella. 

 

En poques paraules

Si no haguessis estat guionista, editora i ara escriptora, què t’hauria agradat ser?

Música. Cantant. Pintora. Actriu. I en aquesta multitud que m’habita, també mestra rural, doctora, guaridora… Tantes coses! 

Com definiries el teu treball com a escriptora en una sola paraula? 

Entrega.

A més de De la boca de un león, quin altre llibre recomanaries al teu públic adolescent? 

Em venen al cap diversos títols: Las mil y una noches; les historietes de Calvin & Hobbes; Bestiario, de Julio Cortázar; Vera historia de Indias, de Oski; i també Breve historia del mundo, de Ernst Gombrich. 

Moltes gràcies per aquesta entrevista, Inés!