Albertoyos, l’artista que va donar vida a l’Escola de detectius Avant

L’Albertoyos és il·lustrador, professor, guionista i locutor; però també —i sobretot— un artista molt divertit que ha donat vida a l’Escola de detectius Avant. Els personatges i escenes d’aquests llibres i els vals de privilegi de Ta-tum són producte dels seus traços i de la seva imaginació. En aquesta entrevista ens obre les portes del seu estudi i dels seus pensaments per conèixer millor el seu procés de treball. També ens explica com es va enfrontar al desafiament de posar en imatges aquesta selecta escola.

 

Ets pioner en il·lustració digital? Com van ser els teus començaments?

Vaig passar molts anys dibuixant amb eines tradicionals envoltat de llapis, pinzells, plomins, pots de tinta, tubs de pintura, potets d’aquarel·la, papers, taulers i andròmines de tot tipus que envaïen tota la casa i amb els quals m’arrebossava com una croqueta al seu bany d’ou i pa ratllat. Amb el desastre que soc acabava enllefiscat de les orelles als dits grossos dels peus. Un autèntic desastre!

Quan vaig comprar el meu primer ordinador, tan recollit, tan petit, tan net ell, i amb aquell Photoshop, prehistòric però amb infinits colors i andròmines de pintura dins que es netejaven, es recollien i es desaven només amb prémer el botó d’apagat, vaig veure la llum. I la factura de la llum.

 

Com és el teu procés de treball?

Primer, llegeixo la novel·la i anoto les escenes que em semblen més apoteosicoal·lucinants per il·lustrar.

Per exemple: un cargol dormint a un llamborda és molt menys apoteosicoal·lucinant per il·lustrar que un tren submarí monovia funicular que navega pel fons del mar envoltat de taurons gegants a dieta de bròquil.

Després, tanco el llibre, surto de l’estudi i deixo que el meu cervell imagini totes aquestes coses apoteosicoal·lucinants que acabo de llegir, mentre miro un cargol dormint a una llamborda.

Quan el meu cervell acaba d’imaginar coses increïbles, agafo l’ordinador i les dibuixo a tota velocitat, no sigui que se’m pengi el cervell i se’m perdin les idees que estan sense guardar.

 

Què és el més important a l’hora d’il·lustrar un llibre?

Crec que el més important d’una bona novel·la il·lustrada o un bon àlbum il·lustrat, és que les dues parts de les quals es compon l’obra, el text i les il·lustracions, es complementen i s’alimenten l’una a l’altra.

Com els cubs de brou de la sopa, les il·lustracions enriqueixen el text i el text enriqueix les il·lustracions.

Totes dues parts són independents, però complementàries.

 

Com t’has plantejat les il·lustracions de l’Escola Avant?

El més important de la il·lustració de les novel·les de l’Escola de detectius Avant, sens dubte, és l’ambientació. Perquè els personatges viuen en una època indeterminada, fantàstica i meravellosa, que és l’steampunk, i això afecta tota l’estètica: vestimentes, arquitectures, decoració i innombrables i increïbles trastos mecànics replets de rosques, cargols i reblons, maneguins, canonades, engranatges grinyolants, rellotges d’agulles, politges oxidades i vàlvules vaporoses.

Així que em vaig encasquetar un barret de copa, em vaig posar les ulleres de bussejar, armilla i un rellotge de butxaca i em vaig transportar, a través del portal del navegador del meu ordinador, a l’època victoriana, al segle XIX.

 

Què és el que més has gaudit d’aquest procés?

Precisament, donar vida als personatges en aquest ambient fantàstic per fer-los viure les apassionants històries de misteri (magistralment) ideades per en David, ha estat «el més millor» de tot.

A més a més, en dibuixar els personatges he intentat que actuïn amb la personalitat que en David ha donat a cada un. I que es diverteixin! Que, sembla que no, però actuar és dur.

 

Hi ha alguna escena o personatge de l’Escola Avant del qual et sentis especialment orgullós haver il·lustrat?

N’hi ha diverses, i són les que acostumo a penjar a les xarxes socials.

M’agraden molt les gavines mecàniques sobrevolant el portal gegant del museu de l’illa de Nolan, dissenyat pel mateix Gustave Eiffel, o l’escena de l’artefacte subaquàtic navegant entre taurons, o l’orgue misteriós fabricat per Siphres and Holes de la mansió Farell o…

També he gaudit creant els personatges secundaris, tots ells adults.

 

L’Escola Avant representa tot un univers… com es crea un món des de la il·lustració? Per on es comença?

Com ja he avançat abans, llegint molt bé les novel·les i deixant que la ment se separi del text i imagini els llocs i les escenes, i després, documentant-me bé amb referències de fotos, pel·lícules i imatges antigues, per enriquir-ho tot amb detalls realistes.

Una de les coses més boniques d’aquests tres llibres ha estat dissenyar les diferents andròmines ideades per en David, que són pròpies d’aquest univers.

L’artefacte subaquàtic el vaig crear combinant una balena amb un submarí de principis de segle XX i amb les rodes d’un vagó d’una muntanya russa, i el portaveu, esquarterant ràdios antigues, calderes de vapor i telèfons vells, dels de ficar-hi el dit i donar la volta al disc.

 

Com et relaciones, com a artista, amb els textos que has d’il·lustrar?

Doncs divinament.

A més de dibuixar també escric. Per això, potser, soc capaç de separar, en una novel·la il·lustrada o en un àlbum, el que s’ha de veure del que s’ha de llegir; i per això, potser, al meu cap no hi ha diferència de pes entre text i il·lustracions, perquè totes dues i cada una amb la seva comesa, tenen el mateix valor dins de l’obra.

A més a més, sempre intento contactar amb l’escriptor o escriptora, perquè coneixent-los, saps més: els pots fer preguntes, i fins i tot col·laborar, que és allò ideal.

La veritat és que he tingut molta sort amb els escriptors dels llibres que he il·lustrat.

 

Ara, la veritat: com de fàcil i difícil és treballar amb en David, escriptor de la col·lecció Avant?

Amb en David me m’aniria a un dirigible de vapor a l’illa de Nolan a passar-hi, almenys, un mes quinquennal o un quinquenni mensual.

 

PREGUNTES I RESPOSTA A LA VELOCITAT D’UN TRAÇ

 

Què opina la teva família i gent propera que siguis il·lustrador?
Els que m’estimen se n’alegren, perquè, mentre il·lustro, callo.
Bé, no sempre.

Què sents en il·lustrar?
Mantenir ben entretingudes les neurones que ens sobren als humans al cap, només pot fer-nos feliços.

El que més t’agrada és…
Respondre entrevistes i sortir a la Viquipèdia. En ordre invers i a l’inrevés.

Si no fossis il·lustrador, què t’hauria agradat ser?
Escriptor actor titellaire vedette del mainstream.

Una lectura imprescindible…
Adoro «Lucky Luke», el còmic de Goscinny i Morris. Aquesta és UNA, sola.

 

Moltes gràcies, Albertoyos!