Un escriptor de premi: Ricardo Gómez

Les indústries fusteres arriben per a talar els arbres de la selva on habita la tribu dels bakaya. I en aquest context, Emeka es debat entre la fascinació i l’atropellament a la naturalesa. Música entre las ramas és la novel·la que recull aquest argument, pel qual, Ricardo Gómez, va obtindre el Premio Ala Delta 2022.

Aquest autor és un dels noms més importants de la literatura infantil. Entre altres premis, ha guanyat el Cervantes Chico, un dels principals reconeixements a Espanya. Aquest antic professor de matemàtiques ha publicat més de cinquanta títols. Les seues obres tracen un recorregut comú: qüestionar, evidenciar i commoure. T’animem a conéixer-lo un poc més a través d’aquesta entrevista.

 

Has guanyat el Premio Alandar en altres edicions. Què significa per a tu haver aconseguit l’Ala Delta en aquesta última edició?

Tot premi es rep com si fora únic i a l’Ala Delta li tenia afecte, per la meua vinculació amb Edelvives. Aquest llibre acompanya uns altres en la mateixa col·lecció i d’alguna manera els empara. M’alegra que Emeka, el protagonista d’aquesta història, faça clucades d’ullet a altres personatges meus, tant anteriors com futurs. Part del premi té a veure amb aquesta bellíssima edició, amb les estupendes il·lustracions de Christa Soriano.

 

Com va nàixer Música entre las ramas?

Un llibre resulta d’una lenta cocció que mescla l’atzar i la voluntat. Jo estava escrivint una col·lecció de contes amb arbres com a elements centrals de diverses històries, ambientades en diferents llocs del món. Vaig escriure un conte breu que parlava dels mukulungs i els sapel·lis, i de sobte es va obrir davant meu una immensa selva en la qual els protagonistes reclamaven més espai i més vida. Després d’un temps, el relat inicial es va transformar en aquesta novel·la.

 

Com va ser treballar amb la il·lustradora, Christa Soriano? 

Un autèntic plaer. Des del començament vaig poder veure els seus esbossos i com aquests evolucionaven fins a les il·lustracions finals. Va ser molt receptiva davant d’algunes observacions i en tot moment va posar tota la seua bona art al servei de la història. Espere coincidir algun dia personalment amb ella i celebrar amb un vi el final feliç d’aquest llibre, tal com està editat i il·lustrat. Aprofite també per a recordar la bona sintonia i el magnífic treball de Jorge Gómez, l’editor.

 

Com a autor, què és el que trobes més reconfortant en un llibre?

Un llibre pot reconfortar, però també inquietar, desafiar o fins i tot importunar. Com a lector, jo diria que els personatges i la part de les seues biografies que ofereixen un conte o un relat, ens serveixen per a ampliar el nostre camp de visió i, d’alguna manera, les nostres experiències vitals. Com a escriptor, aquest procés va més enllà, perquè a això s’uneix la satisfacció de veure com quallen idees que al començament semblen soltes, però que, a poc a poc, s’enfilen en una història, i com els personatges cobren vida autònoma.

 

Has sigut professor de matemàtiques: quina part de la docència és inevitable quan escrius?

Jo partisc de la idea que en la docència un no ensenya, sinó que comparteix. I que en aquest procés de compartir es convida a la sorpresa, a la imaginació, a l’aplicació… Mentre escric vaig descobrint personatges o fets que no coneixia i espere que els lectors m’acompanyen en aquest procés.

 

Quins requisits ha de tindre una idea per a poder transformar-se en una història?

És una pregunta interessant. La literatura ha manejat idees des de fa mil·lennis, i en aquest sentit és impossible ser original perquè els temes universals no han canviat: la gelosia, l’amistat, la traïció, el desig d’aventura, l’amor, la resistència davant la injustícia, la por, l’enveja… El que jo puc fer amb les meues històries és intentar encarnar alguna d’aquestes idees en un o diversos personatges, i donar-los un punt de vista personal i en un escenari i amb una perspectiva més o menys contemporània.

 

Molts dels teus llibres tenen com a argument un tema que convida a la reflexió o un alt compromís social. És intencionat o inherent a la teua creativitat d’escriptor?

Per descomptat, és intencionat. Com a escriptor, jo no vull contar històries. Hi ha escriptores o escriptors que en aquest sentit ho fan o ho han fet molt millor que jo, i als quals tracte de llegir. Quan done voltes al món que ens envolta i apareix una idea poderosa, jo vull dir alguna cosa a través dels personatges que cree. I ho faig, com deia Bértolo, com a lector civil o com a escriptor civil, inserit en la meua cultura i en el meu temps. Els meus llibres em permeten reflexionar i formular hipòtesis o desitjos. També, assenyalar o denunciar.

 

Dels llibres publicats en Edelvives, n’hi ha algun al qual tingues un afecte especial? Si és així, a quin?

A tots els tinc afecte, però no puc oblidar Bachir o Hamida, protagonistes d’El cazador de estrellas, una història que se situa en els campaments de refugiats sahrauís. Ells, com la resta de personatges d’aquell llibre, són persones que vaig conéixer, que estan vives i que reclamen veu en un món que els silencia. Però tampoc puc oblidar Nushi, de Diario de un campo de barro, ni Fabio en La isla de Nuncameolvides… Ni alguns animals que simbolitzen la curiositat o la recerca de l’aventura, com ocorre amb El perro que buscaba estrellas o Tres històries amb gat.

 

Tens algun tema pendent sobre el qual escriure?

Poc abans que morira mon pare, li vaig demanar que m’escriguera records de la seua infància i guarde un quadern seu, un manuscrit preciós ple de detalls. Com es pot imaginar, aquestes línies viatgen en el temps huitanta o noranta anys arrere, quan de menut va viure la caiguda de la República i els inicis de la guerra. Sobre això m’agradaria escriure, des d’una perspectiva nova: la d’un avi-xiquet que se sorprén per haver pogut sobreviure amb dignitat.

 

Quina lectura et va resultar inoblidable en la teua infància?

N’hi va haver moltes! Una magnífica mestra, la senyora Dionisia, quan jo tenia set anys, ens llegia en classe històries adaptades de la Bíblia i de l’Odissea. Gràcies a ella vaig conéixer la voracitat de Polifem i l’astúcia d’Ulisses, per exemple. En aquella època, quan a penes hi havia llibres disponibles, els mestres llegien molt en classe. El senyor Fermín, als meus nou anys, ens llegia Corazón y poemas de Machado. Des d’aquell moment, aquesta llista de llibres i personatges no ha fet més que créixer. Una sort!

 

En poques paraules

A una illa deserta t’enduries…

Un bon grapat d’amigues i amics, cadascun amb un bon llibre.

 

Si fores un personatge de ficció series…

Parlant de literatura infantil i juvenil, i per jugar, Barbicane, el protagonista de De la Terra a la Lluna. També, Campaneta, la fada de Barrie.

Què lliges ara?

Solc llegir diversos llibres alhora. Damunt de la taula, ara com ara tinc: Yo misma, supongo, de Natalia Carrero; el segon tom dels mites grecs de Graves i Ull de gat de Margareth Atwood. N’hi ha més que m’esperen.

 

Moltes gràcies, Ricardo!