Les claus de Miranda i Tato, contades pels seus creadors

La col·lecció «Miranda y Tato» ja està disponible en la Biblioteca Ta-tum! I, per a celebrar-ho, parlem amb els seus tres (sí, tres!) autors: els germans Itziar i Jorge Miranda i Nacho Rubio. Amb molt d’humor, i en formats diferents, desgranen en aquesta entrevista a tres veus els secrets de la col·lecció. Sis llibres que narren les aventures de dos germans, Miranda i Tato, que volen combatre les injustícies que els envolten mentre, quasi sense adonar-se’n, descobreixen els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible.   

 

La col·lecció «Miranda y Tato» està composta per sis títols que narren les aventures de ficció d’aquests dos germans, mentre els lectors de més de 10 anys aprenen què són els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Com sorgeix aquesta interessant idea?

Aquesta resposta la contestarà Itziar en format vídeo per a trencar el gel!

 

Creieu que les novel·les són un bon mitjà per a parlar de temes tan importants als menors?

Jorge Miranda: Per descomptat. I no sols les novel·les: qualsevol mitjà és vàlid per a parlar de coses importants. Des del col·legi fins als canals de Twitch que puguen seguir els preadolescents. Els xiquets d’ara estan molt més conscienciats que qualsevol altra generació en moltes qüestions que estan d’actualitat i sobre les quals parlem en la nostra col·lecció, com el canvi climàtic, la igualtat de gènere o la diversitat sexual. I això es deu al fet que el debat sobre aquests temes ja forma part del dia a dia, són transversals a tota classe de comunicació.

 

Quins són els ingredients clau per a crear una ficció que arribe a conscienciar un xiquet sense arribar a avorrir-lo?

Nacho Rubio: Els germans Miranda ja tenien molta experiència donant molta informació mentre resultaven entretinguts amb les biografies de la col·lecció «Miranda». Un llenguatge ric i alhora pròxim als xiquets, uns referents que els ressonen i molt de sentit de l’humor eren algunes de les seues millors eines. En incorporar-me a treballar amb Itziar i Jorge, la meua obstinació des del principi va ser contar les històries cenyint-nos tant com fora possible a una estructura clàssica (plantejament, nus i desenllaç) i sobretot amb molt de conflicte, la gasolina de les bones històries! La nostra editora ens diu que som molt melodramàtics i no li falta raó. A més, teníem l’ajuda de les pastilles explicatives, que ens permeten ampliar o aprofundir en la informació sense haver de detindre el desenvolupament de la trama.

 

Cada títol de la col·lecció aborda diversos ODS. Com ha sigut el procés de construcció de les històries? Trieu un ODS i, a partir d’ací, construïu la trama, o al revés: plantegeu l’argument i aneu entrellaçant els ODS?

Itziar Miranda: Tots els ODS estan relacionats entre ells, així que hem dividit els 17 entre els sis llibres. El primer parla de la pobresa; el segon sobre educació i igualtat; el tercer de l’Espanya buidada i de les ciutats sostenibles; el quart sobre salut, aigua neta i sanejaments; el cinqué sobre sostenibilitat i acció pel clima; i el sisé sobre pau i aliances. Cada llibre té les seues pròpies trames i aventures, encara que als xiquets se’ls va quedant el pòsit de l’anterior.

 

Amb quines dificultats us heu trobat per a crear una ficció socialment compromesa?

Jorge: Hem sigut totalment lliures de parlar i opinar sobre tots els temes; en aquest punt no ens hem censurat gens ni miqueta. El més complicat potser ha sigut parlar amb coneixement de causa, aprofundint molt sobre cadascun dels ODS. Per sort, hem comptat amb l’assessorament de María José Manjón i Daniel Pons, que són uns grans experts en el tema.

 

Crida l’atenció el llenguatge. Sembla d’autèntics xiquets de 9 i 11 anys! Com ha sigut el procés de posar-vos en la seua pell? Teníeu referents pròxims?

Nacho: Quin treball de recerca hem fet! Perquè, clar, nosaltres som ja bastant vellots i les nostres expressions són més dels huitanta i dels noranta, que si «al lloro», «efectiviwonder» i «au, cacau». I encara que Miranda és molt de refranyer clàssic, així no podíem arribar als xavals. Així que, sobretot Jorge, es va veure obligat a consumir hores i hores de Twitch, YouTube, i crec que fins a TikTok, per a conéixer a fons el llenguatge dels joves. D’altra banda, a part de parar l’orella al pati de l’escola de les nostres filles quan les arreplegàvem, hem preguntat i hem testat amb nebots i fills d’amics per a estar al dia, bro, i crec que podem afirmar que hem evitat l’epic fail.

 

Quina part autobiogràfica hi ha en la col·lecció?

Itziar: N’hi ha molt! Alguns personatges estan inspirats en amics i coneguts que estaven passant per aquestes situacions.

 

Sou coautors de la col·lecció «Miranda» dedicada a biografies de dones extraordinàries i els títols de les quals també estan disponibles a la Biblioteca Ta-tum. Hi ha relació entre les dues col·leccions? Entenem que la protagonista creix i el seu Tato guanya protagonisme en les històries…

Jorge: Això és. Miranda ha crescut, no sols en edat i en alçada, sinó també en conscienciació amb el món que l’envolta, en les desigualtats que conviuen al seu voltant. Diguem que, en la col·lecció anterior, tenia curiositat pel passat; i ara, aquesta curiositat s’ha enfocat en el present i, sobretot, en el futur. Tato ja existia en la col·lecció anterior, però quasi com un personatge de repartiment. En aquests llibres, comparteix protagonisme amb Miranda. Tato és el contrapunt perfecte de la seua germana major: mentre que Miranda té un esperit més crític i més capacitat d’anàlisi, Tato és més impulsiu i no es pren tan seriosament a si mateix.

 

Es nota que «Miranda y Tato» és una col·lecció creada amb molt d’afecte! Els tres sou coautors i també família. Com ha sigut l’experiència de treballar a sis mans? Sempre estàveu d’acord en el desenvolupament de l’argument? Segur que no!

 

I ara una pregunta personal… Com els passa als protagonistes de la col·lecció, de menuts també estàveu encabotats a canviar les coses?

Itziar: Un poc sí, però no érem tan conscients de les desigualtats i de tot el que podíem fer. Créiem que com que es tractava d’un problema tan global necessitava solucions globals. Però ara sabem que són les nostres decisions individuals les que fan que hi haja un canvi.

 

Éreu uns apassionats dels llibres? D’algun títol o tipus en concret?

Jorge: Els nostres pares sempre ens han inculcat l’amor per la lectura. Si pense en la nostra llar de la infància, el primer que em ve al cap són prestatgeries plenes de llibres. Encara que he de dir que no ens van pressionar mai per a llegir, i això em sembla important, perquè si obligues un xiquet a llegir, és possible que ho acabe odiant. Els llibres estaven ací, eren un tipus d’oci més. A mi de menut m’encantaven Astèrix i Tintín. Em sabia els còmics quasi de memòria! Ara li’ls llig al meu fill i, encara que en algunes qüestions han envellit malament, estic descobrint que tenen més capes de profunditat de les que imaginava. També m’agradaven molt les enciclopèdies! Triava un tom a l’atzar, l’obria per qualsevol pàgina i descobria curiositats d’algun país o personatge històric. Després, li ho explicava a la meua família com si haguera fet un gran descobriment!

Us ho preguntàvem perquè el format dels llibres de la col·lecció ja és una història en si mateixa! Combinen diferents estils narratius: el còmic, els diàlegs de teatre, el diari, el xat, l’entrevista i el pròleg a manera de reflexió… A més, s’alternen els narradors, de manera que cadascun dels germans conta un capítol. Per què us vau decidir per aquest format?

Nacho: La veritat és que va ser una mescla de prova-error i de posar-hi tot el que ens agradava, i apostar perquè funcionaria. Segurament tot va ser motivat pel fet que volíem donar-li també veu pròpia a Tato; això era alguna cosa en el que els tres autors i els nostres editors estàvem d’acord. Així que comencem a experimentar! Alternar les veus en els capítols es va presentar com l’opció més clara, però, potser perquè Itziar i jo som actors, se’ns va colar de seguida un diàleg teatral en la presentació, que ens venia molt bé per a diferenciar les dues veus des del principi. D’altra banda, el còmic és també el més pròxim al llenguatge audiovisual, ens abellia incloure’l i ens va semblar que també venia bé per a refrescar un poc i destacar capítols amb importants punts d’inflexió. Com a regal afegit, ens va servir per a aprofitar el grandíssim talent d’Ángeles Ruiz, la nostra il·lustradora, que es va topar amb aquest mal tràngol, però al final es va lluir molt!

 

També hem entrevistat Ángeles. Com ha sigut el treball amb ella i què creieu que aporten les il·lustracions als llibres?

Itziar: Ángeles és un geni del color i de l’acció. Les seues il·lustracions acompanyen i completen la història. És una parella de ball perfecta!

Per què recomanaríeu als docents la col·lecció «Miranda y Tato» perquè els seus alumnes la lligen a casa o en classe?

 

Sabem que aquesta pregunta és molt difícil, però si haguéreu de recomanar als professors començar per un dels sis títols, per quin seria?

Nacho: Els llibres es poden llegir en qualsevol ordre, però sí que creiem que l’ideal és començar llegint el primer, Chaval, ¿qué haces con mi camiseta?, que fa una descripció més extensa dels personatges principals. De la mateixa manera, el millor és acabar amb el sisé, The ultimate segundo, que fa un xicotet canvi en l’estructura de l’arrancada que pretén sorprendre els lectors ja familiaritzats amb la col·lecció.

 

Què us agradaria que els joves lectors s’emporten en llegir la vostra col·lecció?

Itziar: Ens agradaria que els contes els sacsejaren i que, a partir d’eixe moment, es comprometen. Potser no podem canviar el món, però sí el trosset en el qual ens ha tocat viure. Tant de bo aconseguim sensibilitzar els joves —i no tan joves— lectors, perquè siguen conscients que tots hem de ser actors del canvi si volem tindre un món més sostenible i més just.

 

I, per a finalitzar, traguem la bola de vidre. Creieu que aquesta col·lecció pot ajudar a fer que arribem amb els deures complits a 2030?

Jorge: Tant de bo siga així! Es tendeix a pensar que aquests temes només són cosa dels governs i de les empreses més riques i poderoses —que en part és cert, perquè són els principals responsables de les desigualtats que hi ha al món—. Però no podem menysprear el poder que tenim com a ciutadans. Nosaltres som els que movem el món! Estic convençut que, si la generació de xiquets d’ara té clar com enfrontar-se als Objectius de Desenvolupament Sostenible, podran moure muntanyes!  

 

Esperem que siga així! Moltes gràcies pel vostre temps i els vostres comentaris!