Christa Soriano il·lustra els sons de la selva en ‘Música entre las ramas’

08-11-2022

La il·lustradora Christa Soriano ens explica com ha treballat perquè en les pàgines de Música entre las ramas se senten els sons de la selva, es perceba el seu amor per la naturalesa i es respire la sensació de comunitat de les tribus, que valoren la saviesa dels majors. El llibre ja està disponible a la Biblioteca Ta-tum.

 

Música entre las ramas és una apassionant novel·la sobre la defensa d’una tribu indígena d’Àfrica davant l’arribada de les empreses fusteres a la selva. En què t’has inspirat per a il·lustrar-ho?

L’autor, Ricardo Gómez, va comentar que la tribu està basada en una tribu real d’Àfrica, de la zona de la República del Congo, la República Centreafricana, el Camerun i Gabon, entre altres, així que vaig buscar tota la informació que vaig poder sobre ella. No he estat mai en una selva africana, però sí que he conegut la selva de l’Amazònia colombiana i diverses selves del sud-est asiàtic. I visitar algun dia la selva africana seria un somni per a mi!

 

Et defineixes com una il·lustradora especialitzada en temàtica naturalista i sorprenen molt les impactants il·lustracions del llibre. Imaginem que eres una gran apassionada de la naturalesa. D’on et ve això?

La naturalesa sempre ha estat molt present en la meua vida perquè jo vaig nàixer en un poble dels Pirineus catalans, a la comarca de la Cerdanya, que és una vall en la qual les poblacions són molt menudes i estan envoltades de boscos. Com que és una vall, el que més recorde d’ella de quan era una xiqueta era que, mirares on mirares, hi havia muntanyes. I sempre he tingut passió pels animals!

 

Com va ser la coordinació i el treball amb l’escriptor, Ricardo Gómez?

La coordinació va ser sobretot a través de l’editor, però les vegades que he parlat amb ell m’ha resultat una persona encantadora i molt sensible. Es nota l’afecte especial que té a la història i als personatges. És alguna cosa que m’encanta!

 

Aquesta novel·la, guanyadora del Premio Ala Delta 2022, promou l’interés per l’ecologia i la cura del medi ambient entre xiquets i xiquetes. És un tema que et preocupa?

Sí, i crec que és un tema que ens hauria de preocupar a tots. Entre l’ecoansietat i l’ecoindiferència hauríem de trobar un punt en el qual tots puguem col·laborar amb el planeta tant com puguem, ja que és la nostra casa. Les conseqüències d’haver maltractat el planeta durant tants anys ja s’estan notant i és important pensar que no es tracta d’un futur llunyà, sinó del present.

 

I parlant de premis, què va suposar per a tu i per al teu treball rebre una menció especial en el Premi Internacional d’Il·lustració Edelvives?

Edelvives sempre ha sigut una editorial que he admirat moltíssim perquè sé que cuiden molt el tractament de les imatges i se’l prenen molt seriosament. És un estil de treball que admire i amb el qual m’identifique. A més, el contingut està molt cuidat i el seu catàleg compta amb autores i il·lustradores a qui admire molt. Quan em van donar l’oportunitat, em vaig sentir més que feliç per formar part del mateix catàleg.

 

Ara conta’ns una miqueta més del teu treball. Veiem que el teu estil és diferent en cada projecte. Com va ser el procés d’immersió per a aquest treball?

Per a mi és molt important impregnar-me molt de tot el que envolta el projecte: la seua cultura, la seua història, els seus referents… A partir d’ací, comence a ajuntar moltes imatges i fotos, tant de referències d’inspiració com paletes de colors. Després, faig els esbossos —sobretot si ixen personatges— i, finalment, passe a fer esbossos de les il·lustracions enquadrades en el text i a fer l’original.

Per a aquest treball vaig buscar molta informació sobre la selva i la tribu del llibre. Em vaig voler inspirar molt en els sons de la selva, ja que gran part de la història tracta sobre això. Per a això hi ha una pàgina que m’encanta! Recull àudios reals de diferents selves del món i conta que molts dels animals que se senten en les gravacions, d’ací a pocs anys ja no existiran. Per això ho han volgut documentar. Us la compartisc: es diu fragmentsofextinction.org

Cada projecte comporta una preparació diferent, però en tots és comú que investigue molt sobre aquest tema i faça molts esbossos previs fins a arribar a imatges que representen l’estil i to de l’obra.

Please accept statistics, marketing cookies to watch this video.

 

Utilitzes sempre la mateixa tècnica?

No utilitze la mateixa tècnica. De fet, m’agrada canviar sovint i aprendre com més tècniques millor. Sobretot, solc pintar en aquarel·la, però també m’agrada el grafit, els llapis de color, els acrílics i tècniques manuals com el gravat o la serigrafia. També faig servir molt la tècnica digital, que m’ha obert moltes oportunitats, ja que pots canviar les coses tantes vegades com vulgues.

 

Segur que tens alguna anècdota amb aquest projecte…

Recorde un moment en què estava viatjant i em trobava a la selva de l’Amazones. Teníem un guia que cada nit ens contava moltes llegendes i històries sobre els esperits que habitaven la selva, i va acabar convertint el viatge en una estada quasi màgica, com si estiguérem dins d’un conte. Anys després, quan he hagut d’il·lustrar Música entre las ramas, he recordat moltes vegades aquells dies en la selva.

 

Hem llegit que aquest és el teu passatge favorit del llibre. Podries explicar-nos per què?

Com a feminista, crec que a les dones encara ens falten molts drets relacionats amb la maternitat. No sols recollits en lleis, sinó reconeguts per la societat; que es considere la maternitat com una aportació a la societat i no com un hàndicap o un tros de temps en el qual no podràs ser productiva.

Si a la criança i a les cures se’ls donara el valor social que realment tenen, les dones no haurien de treballar com si no tingueren fills i no haurien de maternar com si no tingueren treball. La manera com Ricardo relata la sororitat entre dones quan una d’elles dona a llum em va semblar meravellosa, crec que mostra uns grans valors socials.

 

Aquesta obra fomenta el respecte per la naturalesa, però també pels majors de la comunitat i pel component espiritual de la vida. En què creus que ajuda a treballar amb xiquets i xiquetes el fet que la novel·la estiga il·lustrada?

És preciós veure com en el llibre les persones majors són una part important i valuosa de la comunitat. Simbolitzen l’experiència i són tractats amb molt de respecte. Crec que el llibre pot donar un gran exemple als joves lectors.

El fet que estiga il·lustrat mostra als lectors com els membres de la tribu van tots vestits molt igual i hi ha poques diferències entre ells. Hi ha una sensació més gran d’unitat si ho compares amb la nostra societat, que està molt dividida tant per classes com per tipus de persones, i en la qual hi ha grups, per desgràcia, molt marginats.

 

I ara, finalment, et farem unes preguntes per a conéixer-te un poc més:
Si no hagueres sigut il·lustradora, què t’hauria agradat ser?

Segurament hauria trobat un altre camí creatiu. Hi ha moltes branques que m’agraden dins del món de l’art i, de fet, recentment he acabat els estudis per a ser directora d’art.

 

Què recomanaries a estudiants que senten la mateixa passió per dibuixar que tu?

Que no paren de dibuixar mai! Siga per a ells mateixos o siga per a treballar en el sector de l’art. Quan dibuixes o fas qualsevol altra classe de creació artística aprens molt de tu mateix. I sobretot, que no pensen que per a dibuixar cal nàixer amb algun talent especial. Si t’agrada, es pot aprendre igual que la resta de disciplines.

 

En què creus que els poden ajudar els docents?

Poden potenciar realment les habilitats de cada estudiant. No necessàriament tots han de ser bons en Matemàtiques, Economia o Llengua. Quan jo anava a escola, tots els professors em renyaven perquè passava el dia dibuixant en els llibres, en les fitxes… Però cap em va dir que podia ser una opció professional, només ho veien com una afició. Per sort, els models educatius estan canviant a poc a poc i això va millorant.

 

I, per a acabar, a més de Música entre las ramas, quin altre llibre recomanaries als xiquets i xiquetes de deu a dotze anys i que tu vas llegir en aquell moment?

Recomanaria El Petit Príncep, que és un llibre que em va marcar des del primer moment. Del que llegia jo amb aquella edat, em recorde sobretot de llibres com Manolito Gafotas o El pequeño Nicolás. Tinc especialment gravat en la memòria el primer llibre que vaig llegir, és a dir, que ja no era un conte, i va ser estant de colònies. Es deia La lluna en un cove, de Gemma Lienas. També m’agradaria animar els joves lectors a llegir novel·la gràfica i còmic, que és un gènere que m’encanta!

 

Prenem nota de tot. Moltes gràcies per acostar-nos una miqueta més el teu treball!