Un escriptor de premi: Ricardo Gómez

La indústria fustera arriba per talar els arbres de la selva on habita la tribu dels bakaya. I en aquest context, Emeka es debat entre la fascinació i l’atropellament de la natura. Música entre las ramas és la novel·la que recull aquest argument, pel qual, Ricardo Gómez, va obtenir el Premi Ala Delta 2022. 

Ricardo és un dels noms més importants de la literatura infantil. Entre altres premis, ha guanyat el Cervantes Chico, un dels més reconeguts a Espanya. Aquest antic professor de matemàtiques ha publicat més de 50 títols. Les seves obres tracen un recorregut comú: qüestionar, evidenciar i commoure. T’animem a que el coneguis una mica més a través d’aquesta entrevista.

 

Has guanyat el premi Alandar en altres edicions. Què significa per a tu haver aconseguit l’Ala Delta en aquesta última edició?

Qualsevol premi es rep com si fos únic i a l’Ala Delta li tenia afecte, per la meva vinculació amb Edelvives. Aquest llibre acompanya uns altres de la mateixa col·lecció i d’alguna manera els abrigalla. M’alegra que Emeka, el protagonista d’aquesta història, piqui d’ullet a altres personatges meus, tant anteriors com futurs. Part del premi té a veure amb aquesta bellíssima edició, amb les estupendes il·lustracions de Christa Soriano.

 

Com va néixer Música entre las ramas?

Un llibre és el resultat d’una cocció lenta que barreja l’atzar i la voluntat. Jo estava escrivint una col·lecció de contes amb arbres com a elements centrals de diverses històries, ambientades en diferents llocs del món. Vaig escriure un conte breu que parlava dels mukulungus i dels sapellis, i de sobte es va obrir davant meu una immensa selva en la qual els protagonistes reclamaven més espai i més vida. Més endavant, el relat inicial es va transformar en aquesta novel·la.

 

Com va ser treballar amb la il·lustradora, Christa Soriano? 

Un autèntic plaer. Des del començament vaig poder veure els seus esbossos i com aquests evolucionaven fins a les il·lustracions finals. Va ser molt receptiva davant algunes observacions i en tot moment va posar les seves bones arts al servei de la història. Espero algun dia coincidir personalment amb ella i celebrar amb un vi el final feliç d’aquest llibre, tal com està editat i il·lustrat. Aprofito també per recordar la bona sintonia i el gran treball d’en Jorge Gómez, l’editor. 

 

Com a autor, què és el més reconfortant que té un llibre?

Un llibre pot reconfortar, però també inquietar, desafiar o, fins i tot, importunar. Com a lector, jo diria que els personatges i la part de les seves biografies que ofereixen un conte o un relat són aquí per ampliar el nostre camp de visió i, d’alguna manera, les nostres experiències vitals. Com a escriptor, aquest procés va més enllà, perquè a això s’uneix la satisfacció de veure com quallen idees que al començament semblen soltes, però que a poc a poc s’enfilen en una història, i com els personatges cobren vida autònoma.

 

Eres professor de matemàtiques: quina part de la docència és inevitable quan escrius? 

Jo parteixo de la idea que en la docència un no ensenya, sinó que comparteix. I que en aquest procés de compartir s’alimenta la sorpresa, la imaginació, l’aplicació… Mentre escric vaig descobrint personatges o fets que no coneixia i espero que els lectors m’acompanyin en aquest procés.

 

Quins requisits ha de tenir una idea per poder transformar-se en una història?

Una pregunta molt interessant. La literatura ha manejat idees des de fa mil·lennis i en aquest sentit és impossible ser original perquè els temes universals no han canviat: la gelosia, l’amistat, la traïció, el desig d’aventura, l’amor, la resistència davant la injustícia, la por, l’enveja… El que jo puc fer amb les meves històries és intentar encarnar alguna d’aquestes idees en un o diversos personatges i donar-los un punt de vista personal, en un escenari amb una perspectiva més o menys contemporània.

Molts dels teus llibres tenen com a argument un tema que convida a la reflexió o un alt compromís social. És intencionat o inherent a la teva creativitat d’escriptor?

Per descomptat, és intencionat. Com a escriptor, jo no vull contar històries. Hi ha escriptores o escriptors que, en aquest sentit, ho fan o ho han fet molt millor que jo i als quals tracto de llegir. Quan dono voltes al món que ens envolta i apareix una idea poderosa, jo vull dir alguna cosa a través dels personatges que creo. I ho faig, com deia Bértolo, com a lector civil o com a escriptor civil, inserit en la meva cultura i en el meu temps. Els meus llibres em permeten reflexionar i formular hipòtesis o desitjos. També, assenyalar o denunciar.

 

Dels llibres publicats a Edelvives, hi ha algun pel qual tinguis un afecte especial? Si és així, quin? 

A tots els tinc afecte, però no puc oblidar a Bachir o a Hamida, protagonistes de El cazador de estrellas, una història que se situa en els campaments de refugiats sahrauís. Ells, com la resta de personatges d’aquest llibre, són persones que vaig conèixer, que estan vius i que reclamen veu en un món que els silencia. Però tampoc puc oblidar a Nushi, de Diario de un campo de barro, ni a Fabio de La isla de Nuncameolvides… Ni a alguns animals que simbolitzen la curiositat o la cerca de l’aventura, com ocorre amb El perro que buscaba estrellas o Tres historias con gato.

 

Tens algun tema pendent sobre el qual vulguis escriure?

Poc abans que el meu pare morís, li vaig demanar que m’escrivís records de la seva infància i guardo un quadern seu, un manuscrit preciós plagat de detalls. Com qualsevol pot imaginar, aquestes línies viatgen en el temps vuitanta o noranta anys enrere, quan de nen va viure la caiguda de la República i els inicis de la guerra. Sobre això m’agradaria escriure, des d’una perspectiva nova: la d’un avi-nen que se sorprèn d’haver pogut sobreviure amb dignitat.

 

Quina lectura et va resultar inoblidable quan eres petit?

Moltes ho van ser! Una mestra magnífica, doña Dionisia, quan jo tenia set anys, ens llegia a classe històries adaptades de la Bíblia i de L’Odissea. Gràcies a ella vaig conèixer la voracitat de Polifem i l’astúcia d’Ulisses, per exemple. En aquesta època, quan a penes hi havia llibres disponibles, els mestres llegien molt a classe. Don Fermín, als meus nou anys, ens llegia Corazón i poemes de Machado. Des de llavors, aquesta llista de llibres i personatges no ha fet més que créixer. Una sort!

 

En poques paraules

A una illa deserta t’emportaries…

Un munt d’amigues i amics, cadascun amb un bon llibre.

Si fossis un personatge de ficció series…

Parlant de literatura infantil i juvenil, i per jugar, Barbicane, el protagonista de De la Tierra a la Luna. També, Campanilla, la fada de Barrie.

Què estàs llegint ara?

Acostumo a llegir diversos llibres alhora. Sobre la taula, en aquest instant: Yo misma, supongo, de Natalia Carrero, el segon volum de Los mitos griegos de Graves i Ojo de Gato de Margareth Atwood. M’esperen uns altres.

Moltes gràcies, Ricardo!