Entrevistem en Daniel Hernández Chambers, l’autor del fantàstic univers d’Ojos de medianoche

Des de petit en Daniel Hernández Chambers sabia que volia explicar històries i ara, de gran, és un reconegut escriptor i una de les veus més prominents de la literatura infantil i juvenil actual. És el creador de l’univers d’Ojos de medianoche, els valors principals del qual són l’amistat, per sobre de tot, i l’amor. Aquesta apassionant trilogia de fantasy té disponibles dos títols en anglès a la biblioteca de Ta-tum i ara pots gaudir-la completa en castellà. En aquesta entrevista ens presenta la col·lecció, ens explica d’on procedeix la seva inspiració i ens descobreix les claus, molt particulars, del seu procés creatiu.

 

En què t’inspires per crear aquestes històries de guerrers, bruixots, gegants i follets fantasy?

La inspiració és un misteri! És evident que tot allò que fem, llegim, veiem o experimentem a la nostra vida ens influeix. En el meu cas, aquesta influència em porta a inventar noves històries. Suposo que no hauria escrit Ojos de medianoche si de petit no hagués llegit, per exemple, El hobbit o tants altres llibres de temàtica semblant.

 

Ets aficionat als llibres o jocs de fantasy?

De la mateixa manera que no soc un escriptor de gènere, tampoc soc un lector de gènere; al contrari. Gaudeixo amb qualsevol lectura i també a l’hora d’escriure històries de diferents gèneres: fantasia, com en aquesta trilogia, realisme, misteri, humor… La màgia i la lluita amb espases tenen alguna cosa que m’atreu especialment, això sí. I, quant als jocs, haig d’admetre que soc una mica rar: no són el meu fort!

 

A l’hora d’escriure un llibre de ficció, cal imaginar un univers, dissenyar uns personatges, documentar-se i investigar, inventar una trama… Com és el teu procés creatiu?

Només se m’acut qualificar el meu procés creatiu de desastrós. Cada escriptor desenvolupa el seu propi mètode al llarg dels anys, no hi ha un únic mètode ni molt menys. Tampoc té per què servir-nos el mètode que a un altre li ha portat a l’èxit.

Fa anys em vaig dedicar durant un temps a col·leccionar els anomenats decàlegs de l’escriptor —les normes que alguns escriptors proposaven per als qui comencen en això— i em vaig adonar que, sovint, les normes d’un contradeien les d’un altre. Vaig arribar a la conclusió que no hi ha normes fixes en això. Ni tan sols a un mateix autor li serveix sempre un mateix mètode.

 

Llavors, explica’ns com és aquest «desastrós» mètode que a tu et funciona.

Planifico abans de posar-me a escriure, intento tenir el final decidit abans de començar, però a vegades no ho faig, i altres vegades el canvio sobre la marxa. Faig esquemes, però són tan simples que crec que no mereixen ni el nom d’esquemes. A vegades faig llistats de personatges, i fins i tot fitxes de cadascun, però la majoria de les vegades em salto aquesta part. El que sí que faig és escriure un plantejament inicial, encara que sovint és molt breu. I també escric esbossos d’escenes i diàlegs… Poc més.

 

I algun consell que recomanis a futurs escriptors?

El que sí que faig sempre és apuntar totes les idees que se m’ocorren. Moltes, diria que la gran majoria, no arriben a convertir-se en novel·les, però n’hi ha unes quantes que temps després d’haver-les apuntat comencen a germinar. També apunto les característiques dels personatges, o possibles escenaris… coses així. A aquesta carpeta on les vaig anotant hi torno amb freqüència, i de tant en tant descobreixo idees oblidades i, de sobte, ja no puc treure-me-les del cap. Llavors, començo a veure relacions amb altres idees anotades, i aquí és quan sé que puc tenir una nova novel·la entre les mans.

I una vegada que has acabat d’escriure, arriba el moment d’il·lustrar! La il·lustració de l’Antonio Lorente, a qui també hem entrevistat, és gairebé un personatge més en aquestes novel·les. T’imaginaves així els protagonistes quan vas escriure la primera història?

L’Antonio Lorente és un fora de sèrie de la il·lustració. Per a mi és un autèntic plaer comptar amb el seu treball, acompanyant i enriquint les meves històries. Jo no imaginava exactament així els personatges, però aquí és el bonic d’això. L’il·lustrador fa seu el text i l’expressa mitjançant el seu art. La imatge que hi ha al meu cap i la que ell plasma no tenen per què ser la mateixa, i està bé que sigui així, perquè precisament aquesta és la base de la literatura. Cada lector imagina els escenaris i els personatges amb les pinzellades que l’escriptor li ofereix, i cada persona imagina coses diferents. Els lectors no han d’intentar trobar les mateixes imatges que l’escriptor tenia al seu cap, sinó crear les seves pròpies.

 

I com és el procés de treballar junts? 

Mai em fico en el treball de l’il·lustrador, ni se m’acut. Sempre he tingut la sort que els il·lustradors dels meus llibres han fet més atractives les meves obres.

 

Quins valors creus que aporta aquesta col·lecció?

El valor de l’amistat per sobre de tot. L’amistat i l’amor. Al cap i a la fi, són les dues coses que més valen la pena en aquesta vida. Prefereixo tenir un amic com en Crey que una mansió.

 

Quin gran consell per als joves lectors! Com saps, Ta-tum és una plataforma de lectura escolar, com t’agradaria que s’usessin aquests llibres a classe? 

M’encantaria que es llegissin en veu alta a l’aula. En la meva època d’estudiant vaig tenir la sort de tenir algun professor que dedicava sempre una classe a la setmana a fer-ho així.

 

I algun consell per a docents? 

No soc qui per donar consells als docents. La seva tasca és massa important i complicada com perquè vingui algú de fora a entremetre-s’hi.

 

Sabem que tens més títols a Ta-tum, quins ens recomanaries? 

Tots, és clar! Són molt diferents entre si i toquen temàtiques molt diferents. Al contrari que Ojos de medianoche, Cruces en la arena, Huellas de carbón o Yo me iré contigo són tres novel·les de tall realista, i a totes elles els tinc un afecte especial. I tant de bo als seus lectors els passi el mateix!

 

I ara, finalment, tenim unes preguntes per conèixer-te una mica més:

Si no haguessis estat escriptor, t’hauria agradat ser…

Vaig tenir la sort de saber des de molt petit que volia explicar històries, però per descomptat, també desitjava ser altres coses: davanter centre, encara tenia més traça com a porter; mariner als mars del sud, és clar; arqueòleg, rodamon… Si no hagués pogut ser escriptor, crec que m’hauria conformat a ser boig.

 

La teva feina com a escriptor la definiries amb la paraula…

PLAER / AVENTURA / PASSIÓ / DIVERSIÓ / VIDA

 

Un llibre, a part d’Ojos de medianoche, que recomanaries als teus lectors i que vas llegir a la seva edat.

Si ha de ser un que vaig llegir fa tant, recomanaria L’illa de Tökland, de Joan Manuel Gisbert.

 

I això és tot, Daniel! Moltíssimes gràcies pel teu temps, per compartir el teu procés creatiu i per acostar-nos una miqueta més a l’univers d’en Crey.