Christa Soriano il·lustra els sons de la selva a ‘Música entre las ramas’

La il·lustradora Christa Soriano ens explica com ha treballat perquè a les pàgines de Música entre las ramas s’escoltin els sons de la selva, se senti el seu amor per la natura i es respiri la sensació de comunitat de les tribus que posen en valor la saviesa dels ancians. Ja tens disponible el llibre a la Biblioteca Ta-tum. 

 

Música entre las ramas és una apassionant novel·la sobre la defensa d’una tribu indígena d’Àfrica davant l’arribada dels fustaires a la selva. En què t’has inspirat per il·lustrar-ho? 

L’escriptor, Ricardo Gómez, va comentar que la tribu està basada en una tribu real d’Àfrica, de la zona de República del Congo, República Centreafricana, Camerun i Gabon, entre altres, així que vaig buscar tota la informació que vaig poder sobre ella. Mai he estat en una selva africana però sí he conegut la selva de l’Amazones colombià i diverses selves del sud-est asiàtic. I visitar algun dia la selva africana seria un somni per a mi!

 

Et defineixes com una il·lustradora especialitzada en temàtica naturalista i sorprenen molt les impactants il·lustracions del llibre. Imaginem que ets una gran apassionada de la natura. D’on ve aquesta passió?

La natura sempre ha estat molt present a la meva vida perquè jo vaig néixer en un poble dels Pirineus catalans, a la comarca de La Cerdanya, que és una vall en la qual les poblacions són molt petites i estan envoltades de boscos. El que més recordo de quan era petita era que, miressis on miressis, hi havia muntanyes. I sempre he tingut passió pels animals! 

 

Com va ser la coordinació i el treball amb l’escriptor, Ricardo Gómez?

La coordinació va ser sobretot a través de l’editor, però les vegades que he parlat amb ell m’ha resultat una persona encantadora i molt sensible. Es nota l’afecte especial que sent cap a la història i els personatges. És una cosa que m’encanta!

 

Aquesta novel·la, guanyadora del Premi Ala Delta 2022, promou l’interès per l’ecologia i la cura del medi ambient entre nens i nenes. És un tema que et preocupa?

Sí, i crec que és un tema que ens hauria de preocupar a tots. Entre l’eco-ansietat i l’eco-indiferència hauríem de trobar un punt en el qual tots puguem col·laborar amb el planeta tant com puguem, ja que és casa nostra. Les conseqüències d’haver maltractat el planeta durant tants anys ja s’estan notant i és important pensar que no es tracta d’un futur llunyà, sinó del present.

 

I parlant de premis, què va suposar per a tu i per al teu treball rebre un esment especial en el Premi Internacional d’Il·lustració Edelvives? 

Edelvives sempre ha estat una editorial que he admirat moltíssim perquè sé que cuiden molt el tractament de les imatges i el prenen molt seriosament. És un estil de treballar que admiro i amb el qual m’identifico. A més, el contingut està molt cuidat i el seu catàleg compta amb autores i il·lustradores a les quals admiro molt. Quan em van donar l’oportunitat, em vaig sentir més que feliç de formar part del mateix catàleg.

 

Ara explica’ns una miqueta més del teu treball. Veiem que el teu estil és diferent en cada projecte. Com va ser el procés d’immersió per a aquest llibre?

Per a mi és molt important impregnar-me de tot el que envolta el projecte: la seva cultura, la seva història, els seus referents… A partir d’aquí, començo a ajuntar moltes imatges i fotos, tant de referències d’inspiració com paletes de colors. Després passo als esbossos —sobretot si surten personatges— i, finalment, passo a esbossar les il·lustracions enquadrades en el text i a fer l’original. 

Per a aquest treball vaig buscar molta informació sobre la selva i la tribu del llibre. Em vaig voler inspirar molt en els sons de la selva, ja que gran part de la història tracta sobre això. Per a això hi ha una pàgina que m’encanta! Recull àudios reals de diferents selves del món i diu que molts dels animals que se senten en els enregistraments en pocs anys ja no existiran. Per això ho han volgut documentar. Us la comparteixo: es diu fragmentsofextinction.org

Cada projecte comporta una preparació diferent, però en tots és comuna que investigui molt sobre aquest tema i faci molts esbossos previs fins a arribar a imatges que representin l’estil i el to de l’obra.

 

 

Utilitzes sempre la mateixa tècnica?

No utilitzo la mateixa tècnica. De fet, m’agrada canviar sovint i aprendre quantes més tècniques millor. Sobretot acostumo a pintar en aquarel·la, però també m’agrada el grafit, els llapis de color, els acrílics i tècniques manuals com el gravat o la serigrafia. També utilitzo molt la tècnica digital, que m’ha obert moltes oportunitats, ja que pots canviar les coses tantes vegades com vulguis.

 

Segur que tens alguna anècdota amb aquest projecte…

Recordo un moment en el qual estava viatjant i em trobava a la selva de l’Amazones. Teníem un guia que cada nit ens contava moltes llegendes i històries sobre els esperits que habitaven la selva, i va acabar convertint el viatge en una estada gairebé màgica, com si estiguéssim dins d’un conte. Anys després, quan he hagut d’il·lustrar Música entre las ramas, he recordat moltes vegades aquells dies a la selva.

 

Hem llegit que aquest és el teu passatge preferit del llibre. Podries explicar-nos per què?

Com a feminista, crec que a les dones encara ens falten molts drets relacionats amb la maternitat. No sols recollits en lleis, sinó reconeguts per la societat; que es consideri la maternitat com una aportació a la societat i no com un hàndicap o un tros de temps en el qual no podràs ser productiva.

Si a la criança i a les cures se’ls donés el valor social que realment tenen, les dones no haurien de treballar com si no tinguessin fills i no tindrien que «maternar» com si no tinguessin treball. La manera en la qual en Ricardo relata la sororitat entre dones quan una d’elles dona a llum em va semblar meravellosa, crec que mostra uns grans valors socials.

 

Aquesta obra fomenta el respecte per la natura, però també pels ancians de la comunitat i pel component espiritual de la vida. En què creus que ajuda a treballar amb nens i nenes el fet que la novel·la estigui il·lustrada?

És preciós veure com, en el llibre, les persones ancianes són una part important i valuosa de la comunitat. Simbolitzen l’experiència i són tractats amb molt de respecte. Crec que el llibre pot donar un gran exemple als joves lectors.

El fet que estigui il·lustrat mostra als lectors com els membres de la tribu van tots vestits molt semblant i hi ha poques diferències entre ells. Hi ha una sensació més gran d’unitat si ho compares amb la nostra societat, que està molt dividida tant per classes com per tipus de persones, i en la qual hi ha grups, per desgràcia, molt marginats. 

 

I ara, finalment, anem amb unes preguntes per conèixer-te una mica més: Si no haguessis estat il·lustradora, què t’hauria agradat ser?

Segurament hauria trobat un altre camí creatiu. Hi ha moltes branques que m’agraden dins del món de l’art i, de fet, recentment he acabat els estudis per ser directora d’art.

 

Què li recomanaries a estudiants que sentin la mateixa passió per dibuixar que tu?

Que no parin de dibuixar mai! Ja sigui per a ells mateixos o per treballar en el sector de l’art. Quan dibuixes o fas qualsevol altre tipus de creació artística aprens molt de tu mateix. I sobretot, que no pensin que per dibuixar cal néixer amb algun talent especial. Si t’agrada, es pot aprendre igual que la resta de disciplines.

 

En què creus que els poden ajudar els docents?

Poden potenciar realment les habilitats de cada estudiant. No necessàriament tots han de ser bons en Matemàtiques, Economia o Llengua. Quan jo anava a l’escola, tots els professors em renyaven perquè em passava el dia dibuixant als llibres, a les fitxes… Però cap em va dir que podia ser una opció professional, només ho veien com un hobbie. Per sort, els models educatius estan canviant a poc a poc i això va millorant.   

 

I, finalment, a més de Música entre las ramas, quin altre llibre recomanaries als nens i nenes de deu a dotze anys i que tu vas llegir a aquesta edat?

Recomanaria El Petit Príncep, que és un llibre que em va marcar des del primer moment. Del que llegia jo amb aquesta edat, recordo sobretot llibres com Manolito Gafotas o El pequeño Nicolás. Tinc especialment gravat a la memòria el primer llibre que vaig llegir, és a dir, que ja no era un conte, i va ser en unes colònies. Es deia La lluna en un cove, de Gemma Lienas. També m’agradaria animar els joves lectors a llegir novel·la gràfica i còmic, que és un gènere que adoro!

Prenem nota de tot. Moltes gràcies per acostar-nos una miqueta més al teu treball!